Quan comences el tema 8 de Bombers, és fàcil acabar amb una pàgina plena de paraules que s’assemblen: inflamació, combustió, autoignició, comburent, sufocació… El repte és entendre com es relacionen. Per què una fusta escalfada allibera gasos? Com pot continuar sent perillós un incendi que gairebé no té flames? Per què l’aigua funciona molt bé en un cas i pot empitjorar-ne un altre?
El tema 8, Teoria del foc i agents extintors, respon aquestes preguntes seguint un fil: què necessita el foc per començar, com es manté i es propaga, quins riscos genera i sobre què podem actuar per extingir-lo. Aquest resum recorre tots els blocs del tema i t’ajuda a connectar-los amb exemples, comparatives, 24 preguntes tipus test amb respostes comentades, un glossari i preguntes freqüents.
Fes-lo servir per comprendre el conjunt i repassar-lo després de treballar el material complet. Si encara estàs situant aquest tema dins de l’oposició, a la guia del temari de Bombers de la Generalitat trobaràs l’organització general del programa.
Què has de comprendre del tema 8?
La primera meitat del tema explica el comportament del foc: oxidació, combustió, combustible, comburent, ignició i transmissió de calor. La segona utilitza aquestes bases per entendre els fenòmens extrems, els productes de la combustió i l’extinció. Si estudies els agents extintors sense haver entès abans què manté un incendi, és més fàcil confondre les seves aplicacions.
La referència d’estudi és el manual MAN.GRAL.008 de teoria del foc i agents extintors, que Interior inclou en la guia orientativa. Cal llegir-lo juntament amb les correccions oficials: la publicada el 21 d’octubre de 2026 precisa que l’aigua té una elevada calor específica. El programa determina l’abast d’estudi; un resum i un manual orientatiu tenen funcions diferents.
Oxidació i combustió: què passa quan un material crema?
Una oxidació és una transformació química en què una substància perd electrons o augmenta el seu nombre d’oxidació. En molts exemples quotidians hi participa l’oxigen, com quan el ferro es rovella. Però oxidació no vol dir necessàriament foc: el rovell es forma de manera lenta i no produeix una flama.
La combustió és una reacció exotèrmica entre un combustible i un comburent: allibera calor. Aquesta energia pot mantenir la reacció i afavorir que altres materials s’encenguin. Sovint hi ha flama, però també existeix combustió sense flama visible, com en una brasa. Per això, l’absència de flames no demostra que el material hagi deixat de cremar.
La reacció de termita ajuda a ampliar la idea de comburent: en la mescla típica d’alumini i òxid de ferro, l’òxid metàl·lic aporta l’oxigen de la reacció. No depèn de prendre’l de l’aire com ho fa una flama de fusta. És un exemple d’oxidació molt exotèrmica, capaç de produir metall fos.
Combustió completa, incompleta i mescla estequiomètrica
En el model de combustió completa d’un hidrocarbur, el carboni s’oxida a diòxid de carboni i l’hidrogen forma aigua. Per al metà, l’equació ideal és CH₄ + 2 O₂ → CO₂ + 2 H₂O. Aquesta equació indica que un mol de metà necessita dos mols d’oxigen per reaccionar en la proporció indicada.
Si l’oxidació no es completa, poden aparèixer monòxid de carboni i sutge, a més de CO₂ i aigua. La manca d’oxigen és una causa important de combustió incompleta, però també influeixen la mescla i les condicions de reacció. Un incendi real pot generar molts més compostos segons els materials implicats.
Estequiomètrica descriu la proporció exacta de reactius de l’equació; completa descriu el resultat de l’oxidació. Pot haver-hi combustió completa amb excés d’oxigen. Tampoc pots utilitzar el color de la flama com una prova universal: una flama blava, per si sola, no certifica l’absència de CO.
Combustió lenta, ràpida, deflagració i detonació
La combustió lenta pot avançar sense flama, com en materials incandescents. La combustió ràpida amb flama és la que identifiques fàcilment en una foguera. En les combustions explosives, la propagació i l’expansió dels gasos poden provocar una pujada brusca de pressió.
La distinció central per al test és aquesta: en una deflagració, el front de combustió es propaga a velocitat inferior a la del so en el medi no reaccionat; en una detonació, una ona de xoc va acoblada a la reacció i el conjunt es propaga a velocitat supersònica. No confonguis aquesta velocitat amb la concentració de combustible de la mescla.
També convé conservar un matís: no totes les explosions són combustions. Una explosió pot tenir un origen físic, com la vaporització sobtada d’un líquid sobreescalfat després de la fallada d’un recipient a pressió. Que després el producte s’encengui és una qüestió addicional.
Triangle i tetraedre del foc: els elements que expliquen l’extinció
El triangle del foc relaciona tres elements: combustible, comburent i energia d’activació. El combustible és el material que reacciona; el comburent és l’oxidant que permet la reacció, habitualment l’oxigen; l’energia d’activació permet assolir les condicions d’ignició. Pot venir d’una flama, una superfície calenta, una descàrrega elèctrica o un altre procés.
El tetraedre del foc afegeix la reacció en cadena, que explica com s’automanté la combustió amb flama. Hi intervenen espècies químiques molt reactives, com els radicals, que participen en reaccions successives. Una vegada iniciat el procés, la flama pot continuar encara que retiris la font d’ignició inicial.
Aquest model permet entendre els quatre mecanismes bàsics d’extinció: retirar combustible, separar el comburent, refredar o interrompre la cadena química. La combustió superficial sense flama, com la d’una brasa, té particularitats: apagar la flama no assegura haver eliminat les brases ni tota la calor acumulada.
Combustibles: estat físic, inflamabilitat i energia disponible
Què crema en un gas, un líquid i un sòlid?
Un gas combustible ja està en fase gasosa i pot formar una mescla inflamable amb l’aire. En un líquid, la flama s’alimenta dels vapors que es desprenen de la superfície: la facilitat amb què es formen és decisiva. Per això, dos líquids poden tenir comportaments molt diferents davant la mateixa temperatura ambient.
En molts sòlids orgànics, com la fusta, la calor descompon el material i genera productes gasosos combustibles. Aquest procés s’anomena piròlisi. Altres sòlids, com la cera, primer es fonen i després aporten vapors. La flama es desenvolupa en fase gasosa, però això no exclou la combustió directa sobre la superfície d’un sòlid incandescent.
La reacció al foc descriu la contribució d’un material al desenvolupament de l’incendi. A escala introductòria es diferencia entre materials incombustibles i combustibles, i dins d’aquests es parla de més o menys facilitat d’inflamació. Les classificacions normalitzades, com les euroclasses dels productes de construcció, són més precises. No confonguis aquesta propietat amb el temps que una estructura conserva la seva funció sota l’acció del foc.
La forma física també importa: una peça metàl·lica massissa i la pols del mateix metall no ofereixen la mateixa superfície de contacte. Un material difícil d’encendre en massa pot ser combustible en forma de fibres o pols.
Punt d’inflamació, punt de combustió i autoignició
Aquests tres conceptes responen a preguntes diferents. El primer es refereix a formar prou vapor per a una ignició momentània; el segon, a sostenir la flama; el tercer, a encendre’s sense una flama o espurna externa. La taula t’ajuda a mantenir aquesta distinció.
| Concepte | Què indica? | Font d’ignició externa |
|---|---|---|
| Punt d’inflamació | Temperatura mínima d’assaig a què el producte genera vapors que s’encenen momentàniament. | Sí, en l’assaig. |
| Punt de combustió | Temperatura a què la generació de vapors permet mantenir la combustió després de la ignició. | Sí, per iniciar-la en l’assaig. |
| Temperatura d’autoignició | Temperatura a què el producte s’encén en les condicions especificades sense flama o espurna externa. | No. |
Per als líquids que es comparen en el tema, el punt de combustió és superior al d’inflamació. La temperatura d’autoignició és un concepte diferent, habitualment molt més elevat. Els valors depenen del producte i del mètode d’assaig: compara dades de la mateixa substància i en condicions equivalents. Per a un gas que ja es troba en aquesta fase, no necessites buscar una temperatura que el faci començar a emetre vapor.
Una idea útil per al test és que un punt d’inflamació baix afavoreix que es formin vapors inflamables a temperatures baixes. No significa que el líquid s’encengui tot sol a aquella temperatura: encara calen les altres condicions d’ignició.
Límits d’inflamabilitat: quan la mescla és massa pobra o massa rica
El límit inferior d’inflamabilitat, LII, és la concentració mínima de gas o vapor combustible que permet propagar una flama en unes condicions determinades. Per sota, la mescla és massa pobra en combustible. El límit superior, LSI, marca l’altre extrem: per sobre, és massa rica en combustible respecte de l’oxidant disponible.
Entre els dos hi ha el rang d’inflamabilitat. Són concentracions, habitualment en percentatge en volum, i no temperatures. En gasos i vapors, les denominacions LIE i LSE, límits d’explosivitat, s’utilitzen sovint per al mateix interval de propagació de flama. La sobrepressió resultant també depèn del confinament i d’altres condicions.
| Combustible | LII aproximat | LSI aproximat |
|---|---|---|
| Hidrogen | 4 % | 75 % |
| Monòxid de carboni | 12,5 % | 74 % |
| Metà | 5 % | 15 % |
| Propà | 2,1 % | 9,5 % |
| Butà | 1,8 % | 8,4 % |
| Vapors de gasolina | 1,4 % | 7,6 % |
Aquests valors orienten el repàs; la composició del producte, la temperatura, la pressió i l’oxidant poden modificar-los. La gasolina, a més, és una mescla. Si en un exercici et donen un interval, utilitza les dades de l’enunciat.
Per exemple, amb un interval del metà del 5 al 15 %, una mescla homogènia al 3 % és pobra, al 8 % es troba dins del rang i al 18 % és rica. Però una mescla massa rica no es converteix en una situació segura: si es dilueix amb aire pot travessar el rang inflamable.
Densitat relativa dels gasos i vapors
La densitat relativa compara un gas o vapor amb l’aire en condicions equivalents, prenent aire = 1. Un valor inferior a 1 indica menor densitat; un valor superior, major densitat. Això ajuda a entendre la tendència inicial d’una fuita.
El metà i l’hidrogen són menys densos que l’aire. El propà, el butà i molts vapors de dissolvents són més densos i poden acumular-se en zones baixes. És una tendència, no un mapa fix: la temperatura, la ventilació, la turbulència i la difusió també determinen la distribució. No dedueixis l’atmosfera de tot un recinte només a partir d’aquesta dada.
Poder calorífic i càrrega de foc
El poder calorífic és l’energia que pot alliberar la combustió completa d’una unitat de massa o de volum de combustible. Si s’expressa en MJ/kg, relaciona energia amb quilograms. El poder calorífic inferior, PCI, no incorpora la recuperació de la calor de condensació del vapor d’aigua dels productes.
La càrrega de foc considera l’energia potencial del conjunt de combustibles d’un espai. En un exercici simplificat, 10 kg d’un material amb un poder calorífic de 20 MJ/kg representen 200 MJ. Són dades triades per practicar la relació entre magnituds. Aquesta energia total no indica, per si sola, amb quina rapidesa s’alliberarà: energia i potència no són el mateix.
Comburents i fonts d’ignició: què permet iniciar la reacció?
L’aire conté aproximadament un 21 % d’oxigen en volum. És el comburent habitual dels incendis quotidians. L’oxigen afavoreix la combustió, però no és el combustible. També hi ha oxidants diferents i compostos que poden aportar oxigen a la reacció, com determinats nitrats, peròxids i òxids metàl·lics.
Una atmosfera enriquida en oxigen pot facilitar la ignició i intensificar el foc. La guia de l’HSE sobre l’ús d’oxigen adverteix que fins i tot un augment modest pot incrementar molt el perill. No memoritzis una equivalència universal entre un percentatge d’oxigen i el doble o el triple de velocitat: depèn del material i de les condicions.
Les fonts d’ignició es poden agrupar en quatre famílies. Aquesta classificació t’ajuda a reconèixer el mateix mecanisme en exemples diferents.
- Tèrmiques: flames, brases, superfícies calentes, soldadura o radiació solar concentrada.
- Mecàniques: fregament que acumula calor i partícules incandescents produïdes per impactes.
- Elèctriques: sobreescalfament, arcs, curtcircuits i descàrregues electroestàtiques.
- Químiques: reaccions exotèrmiques i processos d’autoescalfament.
Uns draps impregnats amb determinats olis poden generar calor per oxidació. Si l’acumulen més de pressa que no pas la dissipen, la temperatura pot augmentar fins a la ignició. L’exemple explica per què una espurna externa no és un requisit universal: l’energia pot acumular-se dins del mateix material.
Els cinc condicionants que canvien el comportament del foc
Conèixer els elements del triangle és el primer pas. El següent és entendre que la quantitat disponible i la manera com entren en contacte modifiquen l’incendi. El tema posa el focus en oxigen, superfície, humitat, ventilació i temperatura inicial.
La concentració d’oxigen condiciona les reaccions. Si disminueix prou, moltes flames s’extingeixen; tanmateix, no hi ha un únic percentatge vàlid per a tots els combustibles i situacions. Poden quedar brases i calor que continuïn generant productes de descomposició. Per al repàs, associa la manca d’oxigen amb combustió incompleta i amb possibles canvis violents quan arriba aire.
La superfície de contacte explica per què uns encenalls s’encenen amb més facilitat que un tronc comparable. Les partícules fines ofereixen molta superfície respecte de la seva massa. Una pols combustible dispersa en aire pot propagar la combustió molt ràpidament; si les condicions afavoreixen l’acumulació de pressió, pot produir una explosió de pols.
La humitat obliga a invertir energia a escalfar i evaporar l’aigua. Per això, habitualment dificulta l’escalfament i la ignició del combustible respecte del mateix material sec. La temperatura inicial actua en l’altre sentit: un combustible preescalfat necessita menys energia addicional per assolir les condicions d’ignició.
La ventilació controla l’entrada d’aire i la sortida de gasos. En un incendi limitat pel combustible hi ha prou oxidant i el desenvolupament depèn sobretot del combustible disponible. En un incendi limitat per la ventilació, la manca d’aportació d’oxigen restringeix la combustió. Poden continuar acumulant-se gasos combustibles i calor encara que disminueixin les flames visibles.
La relació pràctica és clara: obrir un recinte pot aportar oxidant a una atmosfera que en tenia poc. La ventilació pot transformar el comportament del foc i s’ha d’entendre dins de la intervenció coordinada. Per al test, evita l’associació automàtica «més ventilació = menys perill».
Com es transmet la calor i es propaga un incendi?
El foc arriba a altres materials perquè aquests reben energia. Els tres mecanismes bàsics de transmissió de calor són conducció, convecció i radiació. Poden actuar alhora; identificar-ne un en un exemple no implica que els altres hagin desaparegut.
| Mecanisme | Com es transfereix l’energia? | Exemple per recordar-lo |
|---|---|---|
| Conducció | A través d’un material o entre materials en contacte, sense transport global de matèria. | Una peça metàl·lica transmet calor fins a un altre punt. |
| Convecció | Amb el moviment d’un fluid, com l’aire i els gasos d’un incendi. | Els gasos calents ascendeixen i es desplacen per una escala. |
| Radiació | Mitjançant ones electromagnètiques; no necessita un medi material. | Una flama escalfa un objecte separat, sense tocar-lo. |
En una habitació, els gasos calents ascendeixen per flotabilitat i poden formar una capa sota el sostre. Aquesta capa es desplaça i transmet calor als materials exposats. Al mateix temps, les flames i els gasos calents emeten radiació que pot escalfar altres superfícies.
La radiació augmenta fortament amb la temperatura absoluta: en el model ideal, l’emissió tèrmica depèn de T⁴, amb T en kelvins. La radiació rebuda també depèn de la geometria, l’emissivitat i la distància. La regla de l’invers del quadrat de la distància correspon a una font puntual ideal o a una aproximació adequada; no s’ha d’aplicar sense més a qualsevol flama extensa.
En molts combustibles sòlids orgànics, la seqüència de propagació és: rebre calor, augmentar de temperatura, alliberar productes de piròlisi i encendre’ls si es donen les condicions. També es poden transportar partícules enceses, com brases arrossegades pel vent, o materials fosos que degoten i encenen altres combustibles.
Què fa la calor als materials i a les estructures?
Un material no necessita cremar per veure’s afectat per un incendi. La dilatació tèrmica modifica les seves dimensions i pot generar esforços si el moviment queda restringit. Les unions, els murs i altres elements poden resultar danyats. El refredament posterior també pot introduir deformacions i tensions.
En l’acer, l’augment de temperatura redueix propietats mecàniques i pot comprometre l’estabilitat. No hi ha una temperatura única que provoqui el col·lapse de qualsevol estructura: també importen la càrrega, la forma, les unions i la protecció tèrmica. El Document Bàsic de Seguretat en cas d’Incendi del CTE recull la reducció de propietats dels materials amb la temperatura.
En el formigó es poden produir despreniments, coneguts com a spalling, que redueixen la secció i poden deixar més exposades les armadures. En la fusta, la capa carbonitzada pot frenar l’escalfament de l’interior durant un temps, però la carbonització redueix la secció resistent. Cap d’aquestes idees permet declarar segura una estructura sense valorar-ne les condicions.
Reacció al foc és la contribució d’un material al desenvolupament de l’incendi. Resistència al foc és la capacitat d’un element per conservar les funcions exigides durant un temps sota condicions especificades. Per exemple, R 60 expressa un criteri de capacitat portant durant 60 minuts en condicions normalitzades; no és un cronòmetre que garanteixi 60 minuts de seguretat en qualsevol incendi real.
Flashover i backdraft: com distingir-los sense confondre els mecanismes
El flashover és la transició ràpida d’un incendi localitzat a una combustió generalitzada del recinte. L’exposició tèrmica creix i moltes superfícies combustibles exposades passen a participar en el foc. La idea central és l’acumulació i la transmissió de calor, especialment la radiació.
El backdraft és una combustió ràpida, potencialment explosiva, associada a l’entrada d’aire en un espai amb ventilació insuficient i gasos combustibles acumulats. L’aire es barreja amb aquests gasos i, si la mescla s’encén, es pot produir una deflagració. Els experiments del NIST sobre backdraft estudien aquest paper de la mescla i la ventilació.
| Aspecte | Flashover | Backdraft |
|---|---|---|
| Idea clau | Transició tèrmica cap a la combustió generalitzada. | Ignició ràpida de gasos després de l’aportació d’aire. |
| Condició que cal comprendre | Exposició de superfícies combustibles a un flux de calor creixent. | Gasos combustibles acumulats en un recinte deficient en oxidant. |
| Relació amb la ventilació | La ventilació pot influir en el desenvolupament tèrmic. | L’entrada d’aire és central en el mecanisme. |
No defineixis el flashover com l’autoignició exacta de tots els objectes al mateix instant. Tampoc defineixis el backdraft només per l’absència de flames. Els colors del fum, les pulsacions i altres signes poden aportar informació, però cap indici aïllat substitueix l’avaluació del conjunt.
Productes de la combustió: gasos, fum, calor i residus
Els productes d’un incendi depenen del combustible i de com crema. El monòxid de carboni, CO, pot formar-se en la combustió incompleta; és incolor i inodor i dificulta el transport d’oxigen de la sang. També pot haver-hi cianur d’hidrogen, HCN, quan es descomponen i cremen materials que contenen nitrogen, com determinades escumes de poliuretà.
El CO₂ no s’ha de confondre amb el CO. Pot desplaçar oxigen i, a concentracions elevades, també produeix efectes fisiològics directes. La documentació del NIOSH sobre diòxid de carboni recull aquest perill per inhalació. Ni que un gas no cremi ni que no deixi residu significa que sigui innocu.
El fum combina gasos, vapors i partícules en suspensió. Pot contenir components combustibles, transportar calor, reduir la visibilitat i exposar les persones a substàncies tòxiques i irritants. No és només el rastre visible d’un foc que ja ha passat; pot formar part activa de la seva propagació.
La flama i la calor poden causar lesions i degradar estructures. Després queden cendres, sutge, materials afectats i aigua d’extinció que pot arrossegar contaminants. La desaparició de la flama no elimina aquests riscos. Si hi ha materials amb amiant, la seva degradació pot afegir dispersió de fibres: això depèn de la composició del material, i no de qualsevol producte anomenat fibrociment.
Teoria de l’extinció: sobre quin element del foc actues?
Una vegada entès com es manté la combustió, els mecanismes d’extinció deixen de ser quatre paraules desconnectades. Cadascun interfereix sobre una necessitat del foc. Un mateix agent pot actuar de més d’una manera.
| Element sobre el qual s’actua | Mecanisme | Exemple conceptual |
|---|---|---|
| Combustible | Inanició, eliminació o separació. | Interrompre l’alimentació de combustible. |
| Comburent | Sufocació. | Separar el combustible de l’aire amb una barrera adequada. |
| Energia tèrmica | Refredament. | Absorbir calor amb aigua. |
| Reacció en cadena | Inhibició química. | Interferir en les reaccions que mantenen la flama amb determinades pols. |
La tècnica expressa el mecanisme o la manera d’intervenir; l’agent extintor és la substància utilitzada. L’aigua és un agent i el refredament és el seu mecanisme principal. L’escuma és un agent que separa el combustible de l’aire, limita l’emissió de vapors i també aporta refredament.
Classes de foc: A, B, C, D i F
La classificació UNE-EN 2 es basa en el combustible. El Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis recull aquestes cinc classes. Identificar-les és el primer pas per entendre les aplicacions dels agents, però després cal comprovar el producte, l’equip i els riscos presents.
| Classe | Combustible | Exemple | Idea per relacionar amb l’extinció |
|---|---|---|---|
| A | Sòlids, generalment orgànics, que habitualment formen brases. | Fusta, paper o teixits. | Cal tenir en compte el refredament i les brases. |
| B | Líquids o sòlids liquables. | Gasolina, dissolvents o cera. | Importen els vapors i la superfície del combustible. |
| C | Gasos. | Metà, propà o butà. | Cal considerar l’alimentació de gas i el risc de fuita. |
| D | Metalls. | Magnesi o sodi en combustió. | Necessiten un agent compatible amb el metall concret. |
| F | Olis i greixos de cuina en aparells de cuina. | Oli d’una fregidora. | Agents específics, habitualment amb refredament i saponificació. |
No hi ha una classe E en aquesta classificació. La presència de tensió elèctrica és un risc afegit que condiciona l’agent i l’aplicació; el combustible continua determinant la classe. Vigila també els materials d’altres països: en el sistema nord-americà, les lletres C i K no tenen el mateix significat que C i F en el sistema europeu.
Agents extintors: com funcionen i quines limitacions tenen?
Per estudiar cada agent, segueix sempre tres preguntes: quin mecanisme aprofita, sobre quins combustibles és adequat i quina limitació pot fer-lo inadequat. Aquesta relació és més útil que una llista de noms. El marcatge de l’extintor i les especificacions del sistema determinen les aplicacions concretes.
Aigua: refredament i absorció de calor
L’aigua actua principalment per refredament. La seva elevada calor específica li permet absorbir energia mentre augmenta de temperatura. A més, necessita molta energia per passar de líquid a vapor: és la calor latent de vaporització. Això explica la seva utilitat en nombrosos focs de classe A.
El vapor ocupa un volum molt superior al de l’aigua líquida. La referència d’uns 1.700 litres de vapor per litre d’aigua correspon aproximadament a vapor a 100 °C i pressió atmosfèrica; el volum canvia amb les condicions. Pot contribuir a diluir l’oxigen, però el vapor calent també representa un risc d’exposició tèrmica.
Un raig compacte aporta abast i penetració; la polvorització divideix l’aigua en gotes i augmenta la superfície d’intercanvi. Les gotes més petites poden evaporar-se més fàcilment, però això no significa que qualsevol mida sigui sempre millor: també cal que l’aigua arribi a la zona on ha d’absorbir calor. La forma d’aplicació depèn de l’objectiu i de l’equip.
La correcció oficial de la guia orientativa substitueix, al punt 13.2.1, l’expressió «elevada capacitat calorífica» per «elevada calor específica». La calor específica es refereix a la propietat per unitat de massa; la capacitat calorífica d’una quantitat d’aigua també depèn de quanta n’hi ha.
Entre les limitacions hi ha el risc elèctric, les reaccions amb materials incompatibles i la possibilitat d’escampar líquids combustibles amb una aplicació inadequada. Tampoc s’ha d’associar l’aigua amb l’extinció d’oli de cuina calent: la vaporització pot projectar violentament el greix. Els sistemes especials assajats per a riscos concrets s’han d’estudiar com a aplicacions específiques.
El boilover clàssic en determinats dipòsits d’hidrocarburs és un fenomen relacionat amb una zona calenta que avança a través del combustible fins a arribar a aigua acumulada a sota. La vaporització ràpida d’aquesta aigua pot expulsar combustible en flames. No és el mateix mecanisme que la despressurització d’un recipient en una BLEVE.
Els additius modifiquen propietats de l’aigua: els humectants redueixen la tensió superficial i poden millorar la penetració; els espesseïdors n’augmenten l’adherència; els escumògens permeten formar escuma. També hi ha agents encapsulants per a aplicacions determinades. L’existència d’un additiu no fa que la mescla sigui vàlida per a qualsevol combustible.
Escuma: escumogen, solució escumant i aire
L’escuma forma una manta de bombolles que separa la superfície del combustible de l’aire i limita l’emissió de vapors. L’aigua que conté també refreda. És especialment rellevant en focs de classe B i, amb formulacions adequades, en focs de classe A.
Separa tres productes: escumogen és el concentrat; solució escumant és la mescla d’aigua i concentrat; escuma és el resultat d’incorporar-hi aire. Confondre’ls porta a errors en els càlculs de dosificació, expansió i cabal.
Segons la composició, el tema diferencia escumes proteíniques, fluoroproteíniques, sintètiques i formulacions lliures de fluor. Les sigles P identifiquen la base proteínica; FP, fluoroproteíniques; FFFP, fluoroproteíniques formadores de pel·lícula; i AFFF, formulacions sintètiques formadores de pel·lícula aquosa amb tensioactius fluorats. Les FFF o 3F són formulacions lliures de fluor.
Les AR són resistents a alcohols i altres dissolvents polars per als quals estiguin formulades. Aquests líquids poden desestabilitzar una escuma convencional. Que un producte sigui polivalent per a diverses aplicacions no significa que sigui multiexpansió: la compatibilitat amb combustibles i la capacitat de generar diferents expansions són característiques diferents.
El coeficient d’expansió és el volum d’escuma obtingut dividit pel volum de solució escumant utilitzat. Les referències del manual es mouen al voltant de 20:1 per separar baixa i mitjana expansió i de 200:1 per separar mitjana i alta.
| Tipus | Coeficient de referència | Característica general |
|---|---|---|
| Baixa expansió | Fins a 20:1. | Més aigua per volum d’escuma i possibilitat de projecció. |
| Mitjana expansió | Per damunt de 20:1 i fins a 200:1. | Augment del volum generat per cobrir superfícies o omplir espais. |
| Alta expansió | Més de 200:1. | Gran volum de bombolles, amb generadors adequats. |
La dosificació indica quin percentatge de concentrat hi ha en la solució escumant. En un exemple teòric amb 100 L de solució al 3 %, tens 3 L d’escumogen i 97 L d’aigua. Si l’expansió és 10:1, obtens aproximadament 1.000 L d’escuma. El 3 % i el 10:1 descriuen relacions diferents.
La taxa d’aplicació relaciona cabal de solució escumant i superfície. Si un exercici dona 5 L/(min·m²) per a 20 m², el cabal necessari en aquell exercici és 100 L/min de solució. La taxa real depèn del combustible, el producte i el sistema. L’aire es pot incorporar a la llança, en un generador o mitjançant un sistema d’aire comprimit, CAF.
Cal comprovar la compatibilitat amb el combustible, l’equip i altres agents. Una aplicació que trenqui la manta, el vent o una mescla incompatible poden reduir l’eficàcia. A més, les escumes amb PFAS tenen restriccions ambientals amb àmbits i terminis diferenciats: el Reglament (UE) 2025/1988 no es pot resumir en una única data de prohibició de totes les escumes fluorades. Les alternatives també requereixen verificar prestacions i compatibilitat.
Pols extintora: ABC, BC i agents especials de classe D
Les pols ABC i BC poden abatre ràpidament la flama, amb una contribució important d’inhibició de la reacció en cadena. La pols ABC també pot formar una capa protectora sobre materials sòlids. L’efecte concret depèn de la formulació.
| Tipus | Composició habitual | Aplicació que cal recordar |
|---|---|---|
| ABC | Fosfat monoamònic com a component principal. | Focs A, B i C, segons el marcatge de l’extintor. |
| BC | Bicarbonat de sodi o potassi. | Focs B i C; no equival a una pols ABC per a brases. |
| Especial per a D | Formulació específica segons el metall. | Només els metalls per als quals sigui compatible. |
Una pols ABC no és un agent universal per a metalls. Els agents D poden actuar formant una cobertura protectora i absorbint calor; no s’han de descriure com si tots fossin la mateixa pols inhibidora. També cal recordar les limitacions de les pols: residus, afectació d’equips sensibles, reducció de visibilitat i poca capacitat de refredament respecte de l’aigua.
En un foc de gas, fer desaparèixer la flama mentre continua la fuita pot permetre l’acumulació d’una mescla inflamable. Aquesta és la raó per relacionar els focs C amb el control de l’alimentació de combustible i no només amb una lletra de l’extintor.
CO₂, gasos inerts, halons i altres agents nets
El CO₂ actua sobretot diluint l’oxigen al voltant de la combustió, i també pot aportar un efecte de refredament durant la descàrrega. No deixa residus i és no conductor, de manera que és habitual estudiar-lo en relació amb equips elèctrics. Té poc efecte sobre brases profundes i es dispersa amb facilitat a l’exterior o amb ventilació.
Les concentracions extintores de CO₂ són perilloses per a les persones. Els gasos inerts, com nitrogen, argó i mescles IG-55 o IG-541, també redueixen l’oxigen disponible. Que no actuïn com un tòxic químic convencional no elimina el risc d’hipòxia. Els sistemes fixos necessiten condicions de disseny, alarmes i mesures de protecció de les persones.
Els halons tenen una eficàcia important d’inhibició química, però el seu impacte sobre la capa d’ozó n’ha motivat fortes restriccions. A la Unió Europea, els usos crítics s’han de consultar en el Reglament (UE) 2024/590. No confonguis una limitació de producció amb la desaparició de qualsevol excepció d’ús.
Entre els agents nets alternatius hi ha HFC i fluorocetones com FK-5-1-12. No comparteixen tots el mateix mecanisme ni el mateix impacte ambiental: poden intervenir absorció de calor i efectes químics en proporcions diferents. ODP mesura el potencial de destrucció de l’ozó i GWP, el d’escalfament global. Un ODP nul no implica un GWP baix.
Agents específics per als olis i greixos de cuina
En focs de classe F són habituals els agents químics humits formulats per a aquest risc. A més de refredar, afavoreixen la saponificació: la reacció sobre el greix forma una capa sabonosa que ajuda a separar-lo de l’aire i a reduir la reignició. Aquest mecanisme explica per què no pots substituir automàticament un agent F per qualsevol agent adequat per a un altre líquid combustible.
Un exemple per connectar tot el tema
Imagina, com a exercici d’estudi, un incendi que comença en una butaca. La calor provoca la descomposició dels materials i genera gasos combustibles. Quan aquests gasos es barregen amb aire i s’encenen, la flama aporta més energia. Ja pots identificar combustible, comburent, energia i reacció en cadena.
Els gasos calents ascendeixen i transmeten calor per convecció. Les flames i la capa calenta també radien cap a altres superfícies. Si el recinte rep prou oxidant i l’exposició tèrmica augmenta, pot evolucionar cap a una combustió generalitzada. Si, en canvi, el consum d’oxigen supera l’aportació, l’incendi pot quedar limitat per la ventilació i acumular productes de combustió incompleta i gasos combustibles.
Ara relaciona-ho amb l’extinció: refredar pretén reduir la temperatura i la producció de gasos; separar el comburent interfereix en la combustió; inhibir la flama no garanteix haver refredat el material interior. També pots explicar per què una entrada d’aire pot canviar l’evolució del recinte i per què el fum continua sent un perill.
L’exercici serveix per raonar conceptes. Si pots explicar aquesta seqüència sense consultar els apunts, ja has connectat bona part del tema en lloc de retenir només definicions aïllades.
Com repassar el tema 8 quan tens poc temps
Comença reconstruint el recorregut del foc: inici, manteniment, propagació i extinció. Després practica les parelles que es poden confondre: combustible i comburent; punt d’inflamació i autoignició; concentració i velocitat; reacció i resistència al foc; flashover i backdraft; escumogen i escuma.
En una sessió de repàs, pots dedicar una primera part a explicar un exemple amb les teves paraules, continuar amb les preguntes següents i tornar al bloc concret de cada error. Si has fallat una qüestió d’escuma, comprova quins dos volums has dividit; si has fallat una qüestió d’extinció, identifica quin element del tetraedre has confós. Així l’error et diu què has de revisar.
Per continuar practicant amb el temari i les preguntes de la plataforma, pots crear el teu compte a Bombers On Fire. Combina aquesta pràctica amb la lectura del material complet i de les correccions oficials.
24 preguntes tipus test del tema 8
Són preguntes de pràctica originals elaborades per a aquest article, no preguntes d’un examen oficial. Cada pregunta té quatre opcions i una sola resposta correcta. Respon-les abans de consultar el solucionari i intenta justificar la teva tria.
Preguntes de pràctica
Quina afirmació sobre l’oxidació és correcta?
A) Sempre produeix una flama visible.
B) Pot produir-se sense que hi hagi combustió.
C) Només existeix si s’hi incorpora oxigen atmosfèric.
D) No comporta cap canvi químic.En el model de combustió del metà, què diferencia una mescla estequiomètrica d’una combustió completa?
A) Són dos noms exactament equivalents.
B) La mescla estequiomètrica sempre té excés d’oxigen.
C) La combustió completa només és possible si falta oxigen.
D) Estequiomètrica descriu la proporció de reactius; completa descriu el resultat de l’oxidació.Quin element afegeix el tetraedre al triangle del foc?
A) La reacció en cadena.
B) La densitat relativa.
C) La humitat.
D) El fum visible.Què identifica el punt d’inflamació d’un líquid en les condicions d’assaig?
A) La temperatura a què s’encén sense cap font externa.
B) La temperatura a què sempre manté una combustió prolongada.
C) La temperatura mínima a què genera vapors que poden encendre’s momentàniament amb una font externa.
D) La temperatura a què tot el líquid es converteix en gas.En la combustió habitual amb flama d’un bassal de líquid inflamable, què alimenta la flama?
A) Només el recipient que el conté.
B) Els vapors que es desprenen del líquid.
C) L’oxigen, que actua com a combustible.
D) L’aigua que hi pugui haver al fons.Si l’enunciat dona per al metà un interval d’inflamabilitat del 5 al 15 % en volum, quina mescla homogènia és dins del rang?
A) 8 % de metà.
B) 2 % de metà.
C) 18 % de metà.
D) 30 % de metà.Quina característica diferencia una detonació d’una deflagració?
A) La detonació no implica cap reacció química.
B) La deflagració sempre és més ràpida que el so.
C) En la detonació, la reacció va acoblada a una ona de xoc i es propaga supersònicament.
D) La diferència depèn exclusivament del color del fum.Un vapor té una densitat relativa respecte de l’aire de 2, en condicions equivalents. Què indica?
A) Que no pot formar mescles amb l’aire.
B) Que és menys dens que l’aire.
C) Que la seva concentració és necessàriament del 2 %.
D) Que és més dens que l’aire i pot tendir a acumular-se en zones baixes.L’escalfament d’un rodament per fregament és un exemple de font d’ignició de quin origen?
A) Exclusivament químic.
B) Mecànic.
C) Exclusivament solar.
D) Nuclear en tots els casos.Per què una pols combustible dispersa en aire pot reaccionar molt ràpidament?
A) Per la gran superfície de contacte respecte de la massa i la barreja amb l’aire.
B) Perquè qualsevol pols és un gas inert.
C) Perquè les partícules fines eliminen l’oxigen.
D) Perquè la humitat sempre n’accelera la combustió.En un incendi limitat per la ventilació, quin factor restringeix principalment la combustió?
A) L’absència obligatòria de qualsevol combustible.
B) El fet que tots els materials siguin incombustibles.
C) La inexistència de calor acumulada.
D) L’aportació insuficient d’oxidant a través de la ventilació.Quin mecanisme pot transferir energia a través del buit?
A) La convecció.
B) El transport de brases pel vent.
C) La radiació.
D) La conducció a través d’una barra metàl·lica.El desplaçament de gasos calents d’un incendi per una caixa d’escala il·lustra sobretot quin mecanisme?
A) La saponificació.
B) La convecció.
C) La dosificació.
D) La inhibició química.Quina afirmació diferencia correctament reacció al foc i resistència al foc?
A) La reacció descriu la contribució al desenvolupament de l’incendi; la resistència, el manteniment de funcions d’un element durant un temps en condicions especificades.
B) Són dues maneres d’indicar el punt d’inflamació.
C) La resistència només indica el color que pren un material.
D) La reacció al foc garanteix l’estabilitat de qualsevol estructura.Quina seqüència està associada al mecanisme d’un backdraft?
A) Refredament complet i eliminació de tots els gasos.
B) Saponificació d’un oli amb un agent F.
C) Dilatació lenta d’una peça sense combustible.
D) Acumulació de gasos combustibles en un recinte poc ventilat, entrada d’aire i ignició de la mescla.Què descriu millor un flashover?
A) Qualsevol explosió física d’un recipient.
B) La desaparició de tots els combustibles d’una sala.
C) La transició ràpida cap a la combustió generalitzada d’un recinte per l’augment de l’exposició tèrmica.
D) El pas d’aigua a escuma dins d’un generador.Quin gas incolor i inodor es pot formar en una combustió incompleta i dificulta el transport d’oxigen de la sang?
A) Argó.
B) Monòxid de carboni.
C) Nitrogen atmosfèric.
D) Vapor d’aigua.Interrompre l’alimentació de combustible correspon a quin mecanisme d’extinció?
A) Inanició o eliminació del combustible.
B) Augment de la concentració de comburent.
C) Radiació.
D) Expansió d’escuma.En el sistema UNE-EN 2, a quina classe correspon un foc d’oli en una fregidora?
A) Classe C.
B) Classe D.
C) Classe E.
D) Classe F.Quina afirmació sobre l’electricitat i les classes de foc europees és correcta?
A) Qualsevol equip connectat és un foc de classe D.
B) La classe E és una de les cinc classes de la UNE-EN 2.
C) La tensió elèctrica és un risc afegit que condiciona l’agent, però no crea una classe E en aquest sistema.
D) L’electricitat fa que qualsevol agent sigui adequat.Quina propietat destaca la correcció oficial del punt 13.2.1 per explicar l’absorció de calor de l’aigua mentre s’escalfa?
A) La seva baixa calor específica.
B) La seva elevada calor específica.
C) La inexistència de calor latent de vaporització.
D) La seva capacitat universal d’inhibició química.En un exercici, prepares 100 L de solució escumant al 3 % i obtens una expansió de 10:1. Quina combinació és correcta?
A) 3 L de concentrat, 97 L d’aigua i aproximadament 1.000 L d’escuma.
B) 30 L de concentrat, 70 L d’aigua i 100 L d’escuma.
C) 3 L de concentrat, 100 L d’aigua i 10 L d’escuma.
D) 97 L de concentrat, 3 L d’aigua i 30 L d’escuma.Quina afirmació sobre els agents per a un foc de metall és correcta?
A) Qualsevol pols ABC és equivalent a una pols D.
B) La compatibilitat amb el metall és irrellevant.
C) L’escuma convencional sempre és adequada per a qualsevol metall.
D) Cal un agent específic compatible amb el metall o grup de metalls implicat.Què pots concloure del fet que el CO₂ no deixi residus després de la descàrrega?
A) Que és segur respirar-lo a qualsevol concentració.
B) Que elimina totes les brases profundes.
C) Que pot ser útil on es vol evitar residu, però això no elimina els riscos per a les persones.
D) Que no es dispersa mai amb la ventilació.
Solucionari comentat
B) Pot produir-se sense que hi hagi combustió. L’oxidació és un concepte químic més ampli que la combustió. El rovell del ferro és un exemple d’oxidació lenta sense flama.
D) Estequiomètrica descriu la proporció de reactius; completa descriu el resultat de l’oxidació. La proporció estequiomètrica es dedueix de l’equació química. El metà també pot oxidar-se completament amb un excés d’oxigen.
A) La reacció en cadena. El triangle relaciona combustible, comburent i energia d’activació. El tetraedre incorpora la cadena de reaccions que ajuda a explicar el manteniment de la flama.
C) La temperatura mínima a què genera vapors que poden encendre’s momentàniament amb una font externa. La ignició momentània distingeix el punt d’inflamació del punt de combustió, que implica mantenir la flama, i de l’autoignició, sense flama o espurna externa.
B) Els vapors que es desprenen del líquid. La flama es desenvolupa en fase gasosa. L’evaporació del líquid subministra els vapors combustibles que es barregen amb l’oxidant.
A) 8 % de metà. El 8 % es troba entre el límit inferior i el superior donats. Ser dins del rang significa que pot propagar flama si es donen les altres condicions d’ignició.
C) En la detonació, la reacció va acoblada a una ona de xoc i es propaga supersònicament. La distinció es refereix a la propagació respecte de la velocitat del so en el medi no reaccionat i al mecanisme de l’ona. No és una diferència de color o de percentatge de combustible.
D) Que és més dens que l’aire i pot tendir a acumular-se en zones baixes. La referència és aire = 1. La distribució real també depèn de la temperatura, el moviment de l’aire i la difusió.
B) Mecànic. El fregament pot transformar energia mecànica en calor. Si l’escalfament és suficient i hi ha combustible adequat, pot afavorir la ignició.
A) Per la gran superfície de contacte respecte de la massa i la barreja amb l’aire. La divisió del material facilita l’intercanvi i el contacte amb l’oxidant. Amb ignició i condicions adequades, una combustió de pols pot generar una sobrepressió perillosa.
D) L’aportació insuficient d’oxidant a través de la ventilació. Pot haver-hi combustible i energia tèrmica, però faltar aportació d’oxigen. L’entrada d’aire pot canviar ràpidament el comportament de l’incendi.
C) La radiació. La radiació es transmet mitjançant ones electromagnètiques. La conducció requereix matèria i la convecció implica moviment d’un fluid.
B) La convecció. En la convecció, el fluid en moviment transporta energia. L’exemple no exclou que també hi hagi radiació o conducció a l’edifici.
A) La reacció descriu la contribució al desenvolupament de l’incendi; la resistència, el manteniment de funcions d’un element durant un temps en condicions especificades. La contribució del material i la capacitat funcional d’un element són propietats diferents. Un material que no crema també pot perdre propietats mecàniques amb la calor.
D) Acumulació de gasos combustibles en un recinte poc ventilat, entrada d’aire i ignició de la mescla. La barreja de l’aire entrant amb els gasos acumulats i la seva ignició són centrals. L’absència de flames visibles, per si sola, no defineix el fenomen.
C) La transició ràpida cap a la combustió generalitzada d’un recinte per l’augment de l’exposició tèrmica. És una transició del desenvolupament de l’incendi. No exigeix que tots els objectes del recinte s’encenguin exactament al mateix instant.
B) Monòxid de carboni. El CO és un producte important de la combustió incompleta i pot persistir després de desaparèixer les flames. No es pot identificar per l’olor.
A) Inanició o eliminació del combustible. S’actua sobre el combustible. La sufocació actua sobre la disponibilitat de comburent i el refredament, sobre l’energia tèrmica.
D) Classe F. La classe F recull els focs d’olis i greixos de cuina en aparells de cuina. El context de l’aparell i del combustible forma part de la definició.
C) La tensió elèctrica és un risc afegit que condiciona l’agent, però no crea una classe E en aquest sistema. La classe depèn del combustible. La presència de tensió obliga a considerar conductivitat, equip i condicions d’aplicació.
B) La seva elevada calor específica. La correcció utilitza «elevada calor específica». A més, la vaporització absorbeix molta energia, però és un procés diferent de l’augment de temperatura del líquid.
A) 3 L de concentrat, 97 L d’aigua i aproximadament 1.000 L d’escuma. La dosificació es calcula sobre els 100 L de solució: 3 % són 3 L de concentrat. L’expansió multiplica el volum de solució per 10 després d’incorporar aire.
D) Cal un agent específic compatible amb el metall o grup de metalls implicat. Els agents de classe D tenen formulacions i aplicacions específiques. La lletra ABC no inclou la classe D ni garanteix compatibilitat amb metalls combustibles.
C) Que pot ser útil on es vol evitar residu, però això no elimina els riscos per a les persones. L’absència de residu és una propietat d’aplicació. El CO₂ pot reduir l’oxigen disponible i produir efectes fisiològics directes a concentracions elevades.
Glossari del tema 8
Utilitza aquestes definicions per recuperar ràpidament un terme mentre repasses. Si una paraula et continua generant dubtes, torna a l’apartat on s’explica el mecanisme amb un exemple.
- Autoignició: Inici de la combustió sense una flama o espurna externa quan s’assoleixen les condicions corresponents.
- Backdraft: Combustió ràpida de gasos acumulats, associada a l’entrada d’aire en un recinte amb ventilació insuficient.
- Boilover: Expulsió de combustible en flames per vaporització ràpida d’aigua subjacent en les condicions pròpies d’aquest fenomen.
- Calor específica: Energia necessària per elevar la temperatura d’una unitat de massa en un grau; depèn de la substància i de les condicions.
- Calor latent de vaporització: Energia necessària per transformar una unitat de massa de líquid en vapor en les condicions del canvi de fase.
- Càrrega de foc: Energia tèrmica potencial associada al conjunt de combustibles d’un espai.
- Coeficient d’expansió: Relació entre el volum d’escuma generada i el volum de solució escumant utilitzat.
- Comburent: Substància oxidant que permet o afavoreix la combustió en reaccionar amb el combustible.
- Combustible: Material que pot reaccionar amb un comburent en una combustió.
- Combustió: Reacció exotèrmica entre un combustible i un comburent, amb flama o sense.
- Conducció: Transferència de calor a través de la matèria sense transport global d’aquesta.
- Convecció: Transferència de calor associada al moviment d’un fluid.
- Deflagració: Combustió amb propagació subsònica del front respecte del medi no reaccionat.
- Densitat relativa de vapor: Comparació de la densitat d’un gas o vapor amb la de l’aire en condicions equivalents.
- Detonació: Propagació supersònica d’una ona de xoc acoblada a la reacció química.
- Dosificació: Percentatge d’escumogen concentrat en la solució escumant.
- Energia d’activació: Barrera energètica que ha de superar el procés perquè s’iniciïn les reaccions corresponents.
- Escuma: Conjunt de bombolles format en incorporar aire a una solució escumant.
- Escumogen: Concentrat que es barreja amb aigua per preparar la solució escumant.
- Estequiometria: Relació quantitativa entre reactius i productes indicada per l’equació química ajustada.
- Flashover: Transició ràpida d’un incendi localitzat a una combustió generalitzada del recinte.
- Inanició: Extinció per eliminació o interrupció de l’aportació de combustible.
- Inhibició: Interferència en les reaccions químiques que sostenen la flama.
- LII i LSI: Límits inferior i superior de concentració de combustible entre els quals la mescla pot propagar flama en condicions especificades.
- Piròlisi: Descomposició química d’un material per efecte de la calor, que pot produir gasos combustibles.
- Poder calorífic: Energia alliberable per la combustió completa d’una unitat de massa o volum d’un combustible.
- Punt d’inflamació: Temperatura mínima d’assaig a què els vapors d’un producte poden encendre’s momentàniament amb una font externa.
- Radiació: Transferència d’energia mitjançant ones electromagnètiques, sense necessitat d’un medi material.
- Reacció al foc: Contribució d’un material al desenvolupament i la propagació d’un incendi.
- Reacció en cadena: Successió de reaccions connectades que explica el manteniment de la combustió amb flama.
- Refredament: Extinció mitjançant l’extracció d’energia tèrmica.
- Resistència al foc: Capacitat d’un element per mantenir les funcions exigides durant un temps en condicions especificades.
- Saponificació: Reacció que forma sabons a partir de greixos; s’aprofita en determinats agents per a focs de classe F.
- Solució escumant: Mescla d’aigua i escumogen abans de la incorporació d’aire.
- Sufocació: Extinció per separació del comburent o reducció de la seva disponibilitat.
- Taxa d’aplicació: Cabal de solució extintora aplicat per unitat de superfície, habitualment en L/(min·m²).
Fonts i actualització del resum
Resum preparat a partir del tema 8 de Bombers On Fire i contrastat amb el manual MAN.GRAL.008 i les correccions de la guia orientativa disponibles a la pàgina oficial d’Interior de la convocatòria 81/26. Revisió de fonts: 26 d’octubre de 2026. Les observacions tècniques del resum no s’han de confondre amb noves correccions oficials del manual.
Els enllaços del desenvolupament permeten ampliar les classes de foc al BOE, el comportament dels materials al CTE, l’enriquiment d’oxigen a l’HSE i el risc del CO₂ al NIOSH. Per ampliar els fenòmens tèrmics, pots consultar la introducció a la dinàmica del foc del NIST i l’estudi sobre interaccions entre aigua i combustibles allotjat al NIST. Els reglaments europeus enllaçats permeten comprovar les restriccions dels agents afectats.
Preguntes freqüents
Aquest resum substitueix el manual complet del tema 8?
Serveix per comprendre el recorregut del tema i repassar-ne els conceptes. El manual complet aporta desenvolupament, taules i exemples que aquí es condensen. Treballa també el programa oficial i les correccions publicades per Interior, especialment abans de donar els apunts per tancats.
He de memoritzar totes les xifres abans de començar a fer tests?
Primer necessites saber què mesura cada xifra. Un percentatge d’inflamabilitat no és una temperatura; una expansió no és una dosificació; una energia total no és una potència. Després pots fixar els valors de referència del material d’estudi amb les seves unitats i condicions, i practicar amb els que doni cada enunciat.
Hi ha un percentatge d’oxigen que apagui qualsevol foc?
No hi ha un únic valor universal. Depèn del combustible, la temperatura, el tipus de combustió i altres condicions. A més, la desaparició de la flama no exclou brases, calor acumulada ni gasos combustibles. Quan estudiïs un percentatge, conserva el context en què s’utilitza.
Si una mescla està per damunt del límit superior, ja no té perill?
Una mescla homogènia massa rica no propaga flama en les condicions de referència, però pot tornar-se inflamable quan es barreja amb més aire. En una fuita real també poden coexistir zones amb concentracions diferents. El límit superior no és una declaració general de seguretat de l’espai.
Per què el mateix oli pot aparèixer en explicacions de focs B i F?
La classe B inclou líquids i sòlids liquables. La classe F identifica específicament els olis i greixos utilitzats en aparells de cuina. Per això, en un test has de llegir el context complet: una fregidora és l’exemple característic de classe F en la classificació europea.
Un agent que no deixa residus és segur per a les persones?
L’absència de residus i la seguretat d’exposició són qüestions diferents. El CO₂ pot ser molt perillós a concentracions extintores i els gasos inerts poden reduir l’oxigen disponible. Les condicions del producte, del sistema i de l’espai determinen les mesures de protecció necessàries.
Quina correcció oficial del tema 8 s’ha incorporat al resum?
La correcció publicada a la pàgina d’Interior el 21 d’octubre de 2026 indica que, al punt 13.2.1 del manual, cal substituir «elevada capacitat calorífica» per «elevada calor específica». Aquest resum utilitza la terminologia corregida i diferencia aquesta propietat de la calor latent de vaporització.
Com puc aprofitar una pregunta que he fallat?
Localitza la distinció que has confós i explica-la amb un exemple nou. Si has barrejat combustible i comburent, identifica’ls en una combustió diferent; si has confós expansió i dosificació, refes el càlcul indicant què representa cada volum. Torna a respondre la pregunta més endavant i comprova que pots justificar també per què les altres opcions són incorrectes.