Segur que t’ha passat alguna vegada: estàs caminant pel carrer, sents una sirena que s’acosta i, instintivament, et gires per veure passar el camió vermell a tota velocitat. En aquell moment, és fàcil imaginar-nos vides de pel·lícula, herois corrent entre les flames i rescats impossibles. Però la realitat de "la casa" —que és com anomenem nosaltres al parc— és una altra història. És una història de paciència, de companys que acaben sent família i de molts moments que no surten a les notícies.
Si alguna vegada t'has preguntat què fem quan no estem apagant focs o com és la vida darrere d'aquelles grans portes de metall, vine amb mi. T'explico com és un dia normal en la vida d'un bomber, de tu a tu.
Les 8 del matí: el cafè i el relleu
La jornada comença d’una manera molt semblant a la de qualsevol altra feina: amb un bon cafè. A les vuit del matí es produeix el "relleu". Els companys que han estat treballant les últimes 24 hores ens expliquen com ha anat la nit. Si ha estat moguda, si algun camió ha donat problemes o si hi ha alguna novetat que hàgim de saber.
És un moment de xerrada relaxada. Ens preguntem per la família, pels nens o per com ha anat el cap de setmana. Sembla un detall sense importància, però aquest vincle és el que ens fa funcionar quan les coses es posen lletges. En aquesta feina, la confiança ho és tot: has de saber qui tens al costat perquè, literalment, la teva seguretat depèn d'ell i la seva de tu.
La "revisió": cuidar les eines que ens cuiden
Un cop ens hem posat l'uniforme, toca posar-se mans a l'obra. El primer ritual de la guàrdia és la revisió. No podem esperar que soni el timbre per comprovar si tenim aigua al dipòsit o si la serra té benzina. Anem camió per camió, eina per eina.
Revisem les llanternes, les ampolles d'aire per respirar i els equips de rescat. A vegades els nostres camions ja tenen uns quants anys i molts quilòmetres a sobre, així que els cuidem com si fossin tresors. Ens agrada dir que cuidem les eines perquè elles ens cuidin a nosaltres quan estiguem enmig d'un servei. Si tot està a punt, la ment està més tranquil·la.
La cuina: el veritable cor del parc
Si em preguntessis quin és el lloc més important del parc, no et diria el gimnàs ni el garatge: et diria la cuina. Aquí és on realment fem pinya. Dinem i sopem junts, i normalment ens organitzem nosaltres mateixos. Sempre hi ha algú que té més traça, però treballem sempre en equip.
Al voltant de la taula som persones, no bombers. Parlem de tot i de res. Riure i compartir aquests moments és el que ens ajuda a pair les sortides més dures. La cuina és l'espai on es creen les amistats que duren tota la vida i on els veterans ens expliquen històries que valen més que qualsevol manual d'instruccions.
Quan el timbre ho trenca tot
Estiguis fent el que estiguis fent —cuinant, netejant o dormint—, quan sona el timbre tot s'atura. És un so que et posa les piles a l'instant. En menys d'un minut, hem de deixar-ho tot, posar-nos les botes, la jaqueta i pujar al camió.
Al principi, quan ets nou, el cor se t’accelera moltíssim. Amb els anys aprens a mantenir la calma, però aquella guspira d'incertesa sempre hi és. Mentre el camió surt del parc amb les sirenes, no solem parlar gaire. Cadascú va repassant mentalment el que haurà de fer. No sabem mai què ens trobarem exactament, i aquesta és la part més exigent de la nostra feina: estar preparats per a qualsevol cosa en qüestió de segons.
No tot és foc: som veïns ajudant veïns
Molta gent es sorprèn quan sap que la majoria de les nostres sortides no tenen res a veure amb flames espectaculars. Sovint ens truquen perquè una persona gran ha caigut al passadís de casa seva i no es pot aixecar, o perquè algú s'ha deixat el foc encès i s'ha tancat la porta amb les claus a dins.
Aquestes són les sortides que més ens arriben al cor. Són serveis on la humanitat compta més que la força física. A vegades, la nostra feina és simplement donar un cop de mà, tranquil·litzar algú que té por o ajudar una persona que es troba en una situació difícil. Som veïns ajudant veïns. No cal ser un heroi per obrir una porta o per agafar de la mà una persona que està sola; només cal tenir ganes d'ajudar.
Tornar a casa amb la motxilla plena
Quan s'acaben les 24 hores de guàrdia i arriba el relleu de l'endemà, tornem a casa. A vegades tornes cansat físicament, però el que més pesa és el que portes al cap. Hi ha dies que tornes amb la satisfacció d'haver evitat una tragèdia o d'haver tret un somriure a algú que ho estava passant malament.
Ser bomber és una feina exigent, sí, però té una cosa que no es paga amb diners: saber que el teu dia ha servit per fer la vida una mica més fàcil o segura a algú altre. Ens treiem l'uniforme, descansem i, en uns dies, tornarem a ser allà, a punt per quan el timbre torni a sonar.
Espero que aquesta petita volta pel parc t'hagi ajudat a veure que, sota el casc i la jaqueta de foc, hi ha persones normals amb moltes ganes de donar un cop de mà. La propera vegada que vegis un camió vermell pel carrer, ja sabràs que segurament s'acaben de prendre un cafè i que, per sobre de tot, van cap a ajudar amb algú.
T'ha agradat conèixer com és la nostra vida per dins? Si tens qualsevol dubte o vols saber alguna cosa més sobre el que fem, estarem encantats d'explicar-t'ho!